Notícies

Després de molts dies, tornem a donar notícies. Abans que res, demanar disculpes per haver mantingut tan oblidada la nostra secció de relacions internacionals. Segurament ha estat la gran feina que hem fet, la mala connexió que hem tingut i una mica de peresa que ens agafa quan ens hem de posar davant d'un ordinador tenint un país com Venezuela just al davant.

Vam estar fins el dia 20 de juliol a Caracas, vivint en una casa de voluntaris al centre i preparant el projecte a la Universidad Andrés Bello. Tot va anar corrent de manera normal. El projecte va avançar fins a tenir-ho tot enllestit per marxar i ens vam anar adaptant a la ciutat. Caracas és una ciutat gran i caòtica coneguda per la seva inseguretat. A nosaltres no ens ha passat res. Però és una ciutat que et condiciona gran part del que fas. No pots caminar sol per segons quines zones quan es fa fosc, no pots entrar a algunes zones, has d'agafar taxis que et deixin davant de casa i totes aquestes coses que et fan posar una mica nerviós. La ciutat té dues parts: l'est i l'oest. L'est és rica, l'oest no. L'Oest és Chavista, l'est no. Els de l'est no van mai a l'altre part, els de l'oest en solen tornar després de treballar cada nit. I tot al voltant d'aquests dos mons, hi ha tots els barris que s'amunteguen per les muntanyes. Són mons a part, realitats tan llunyanes que ni tan sols els d'aquí s'atreveixen a entrar-hi. Són com les faveles de Rio o les chaboles que hi havia a les afores de les grans ciutats europpes. Però estem al 2007 i formen la gran majoria de població de Caracas. Per exemple el barri de Petares, a tocar de l'est de Caracas, és considerat el barri més gran de Llatinoamèrica, amb més d'un milió d'habitants. Només hem conegut una persona que hi va anar una vegada. I estan a tocar de la part rica de la ciutat.

El tracte rebut per part dels veneçolans és admirable. La Universitat ( UCAB ) ens ha donat totes les facilitats i en Wilfredo, un professor, ens ha fet de pare espiritual i ens està ajudant en tot. Ens hem reunit amb el degà i inclús amb el rector, un jesuita euskaldun que es va interessar pel projecte.
Per la part de Fe y Alegria, la ONG amb la que treballem, també ens ha donat tot el que ha pogut. Hem viscut a una de les seves cases, ens han donat transport, ens han donat material indispensables i hem parlat amb els dirigents. Una de les coses més interessants és veure que jesuites espanyols de més de 75 anys ens demanaven que donessim internet als seus alumnes perquè era la manera com aquests nens podien superar aquesta limitació que té tot nascut en un país de Llatinoamèrica. Parlaven de societat de la informació com no he sentit gaires persones a casa nostra. I parlaven de temes tècnics de manera espectacular. Vells i jesuites. Però una esperança per aquests món.

El 20 de juliol vam marxar cap al Masparro, un institut agropequari que forma nens fins als 16 anys en temes bàsics i especialització en feines d'agricultura. Són més de 400 nens en règim d'internat de dilluns a divendres. Soles ser nens de la zona amb pocs recursos. El nostre projecte és portar internet des del poble del costat, que està a 8 km. Un cop allí, el distribuirem per les sales que tenen amb computadores. Tenim tots els profes pendents de nosaltres i tenim la màxima col·laboració.

Ara som a Mérida, la capital de la zona dels Andes. Per un retard en unes entregues i per uns errors en les compres havíem d'estar 3 dies innactius així que vam decidir venir a fer unes excursions aquí i tornar el divendres.

Una abraçada a tots